Salutacions cordials artistes i artistos, galeries i galerios, koales i koals. Com estau? M’imagin que acalorats i amb un cert regust de cervessa esbrevada i cubata sense gel, ses festes no perdonen. Res, com se demana un mínim d’aportació perquè aquest blog segueixi en marxa, donaré sa meva visió i compartiré sa meva opinió sobre sa primera pel.lícula des cicle de cinema, sa primera bogeria d’aquest Agost.
Per fer una crítica és recomanable tenir sempre una mínima informació sobre ses obres de s’autor en qüestió, sa contextualització artística i cultural de ses mateixes, i quelcom d’experiència en la digestió d’exposicions, en aquest cas cinematogràfiques, semblants en la seva forma i contingut. Ara, una cosa és que lo recomanable, ses bones intencions, i s’altre sa realitat; he de dir que no coneixia es director ni sabia de s’existència de ses seves pel.lícules, però be, ens centrarem en Buffalo’66 i deixarem sa contextualització, evolució i comparació per als experts.
En general, crec que aquesta pel.lícula és analitzable des de molts punts de vista, ja que destaca en diversos aspectes; podem centrar-mos en desxifrar la personalitat de cada personatge i intentar esbrinar-ne els factors que l’han moldejada, així com analitzar el film des d’una vessant estètica, o centrar-mos en la història i el guió. Pens que des de tots els punts de vista hi ha aspectes molt destacables, i per això he de donar s’enhorabona a sa gent que ha escollit aquesta projectació.
- El primer detall que em crida l’atenció arriba en el primer minut de l’obra, i es produeix quan el protagonista, acabat de sortir de presó, es topa de morros amb el primer problema de la desitjada llibertat: no té a on pixar i demana que el deixin entrar al centre penitenciari de nou per poder evaquar amb tranquil.litat! Pentura no té molt a veure amb el que vol expressar la pel.lícula, però en un primer moment vaig entendre aquest detall com una manera de fer veure les dificultats de reinserció dels empresonats en una societat de la que han estat apartats i esborrats durant anys. Que un ex – presidiari demani la entrada a presó per utilitzar el servei és una manera un tant còmica de mostrar els problemes morals que suposa la teòrica acceptació del món a un element reeducat.
- Un detall que em va semblar curiós, molt curiós, fins i tot una mica "bizarro", va tenir lloc en el moment de la bolera; no sé si ho recordau, però sa co-protagonista, en un moment lúcid va iniciar un ball de claqué. La curiositat no recau en aquest fet per sí mateix, sinó en sa cançó sobre sa qual ballava s'actriu; es tracta del tema "Moonchild" de King Crimson, un dels grups pioners de l'escena progressiva de finals dels anys 60. Simplement no m'hagués imaginat mai que es pogués arribar a adaptar un ball de claquet a alguna cançó d'aquest grup, i me va impactar sa raresa.
Per cert, aquest petit moment té un homòleg en un altre moment de la pel.lícula; el pare del protagonista li mostra el seu talent vocal a la jove Cristina Ricci i la mateixa llum "angelical" que apareixerà a la raresa de la bolera, il.lumina al veterà cantant. He estat pensant en sa relació dels dos moments, en què és exactament el que ens vol dir el director, però no ho aconsegueixo esbrinar. Meam que en trobau!
- Com molt be s'ha dit en aquest blog, la personalitat de cada personatge és un dels temes forts de la pel.lícula. No comentaré cada un d'ells perquè això se faria excessivament llarg i pesat, només vull esmentar els trets més destacables del protagonista. Queda clar la falta afectiva del protagonista per part del elements familiars; el desajust familiar és, fins i tot, massa evident. Pens que aquest és un dels punts negatius del film, i és que trob que el director ho fa massa clar, de manera massa exagerada, sense lloc per a la interpretació personal.
Sa reacció des protagonista quan es troba just abans d'entrar a ca seva ens mostra amb claretat les seves sensacions; de fet, en aquest moment és quan s'accentua més la seva personalitat bipolar. Al final de la pel.lícula podem entendre com pot tenir (i té) molta més importància i ressò personal el simple petó d’una frustrada ballarina que els forts, asfixiants i hipòcrites vincles familiars.
- Un altre detall destacable és es fet que es director utilitzi sa música com a factor per destacar una escena o moment concret; és a dir, si vos hi fixau, no hi ha música en tota sa pel.lícula execpte (si no record malament) en a s'escena des primer petó de sa parella protagonista, i a nes moment des teòric suicidi (possible final). Bona eina per donar-li es pes que requereixen algunes escenes.
- Tema temps; és curiós que es transcurs de sa pel.lícula es doni de manera lenta, en temps quasi real (és a dir, la història se'ns narra sense grans salts en el temps); això afegeix quelcom de realitat al film. Ara, hem d'acceptar que aportar un mínim de realitat implica aportar un mínim de lentitud, sobretot en alguns diàlegs...i una pel.lícula amb troços lents, amb poca música, amb una emissió entre setmana i a les 23.00 des vespre, rarament deixarà de provacar algun badall entre els assistents (i qualque becada entre es meus veins de sofà… isn’t it?)
- Un dels punts forts de sa pel.lícula és el que fa referència a plànols, tèncniques de filmatge i seqüències, no per la seva presència en sí, sinó per la manera de combinar-ho amb la història de la pel.lícula. Un exemple clar es el del retrobament familiar en forma de sopar, a on més clarament podem distingir les personalitats de cada individu: la filmació canvia constantment de plànol, variant la posició dels protagonistes, tot fet perque el lector relacioni en cada moment el que s’està dient amb el personatge en qüestió i la seva situació en relació al locutor. Aquesta part la trob sublim.
A part, durant sa pel.lícula s’utilitzen en varies ocasions imatges del passat per explicar millor el present de la narració, i aquest aspecte està fet d’una forma especialment lúcida segons sa meva opinió.
- El final és un dels punts claus de l’obra: als espectadors se’ns ofereixen dos finals per a la història, dues maneres d’entendre la realitat, dues formes de reacció a davant situacions més o menys extremes. Sempre m’ha atret molt la figura del suicidi al cinema, ja que té mil i una interpretacions possibles, mil i una crítiques, totes elles a aspectes diversos de la figura humana. La “insoportanle lleugeresa del ésser” (o tot el contrari), el remei per a les malalties psicològiques del s.XXI, la màxima llibertat individual, l’anul.lació completa dels vincles i pressions socials…
He de reconèixer que m’hagués atret molt més un final suicida, però aquesta havia de ser una pel.lícula d’amor, i ho és. L’amor cap a les coses ínfimes però reals. L’amor a les nimietats. L’amor a la vida.
Marco
